Juan Mingorance, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, ha concedit una entrevista a EL PERIÒDIC per presentar la seva última novel·la, Nadima. Los Senderos del amor, que li ha portat molts anys escriure. El filòsof granadí, actualment jubilat, combina la seva passió per la filosofia i l’escriptura, en una etapa de la seva vida que, confessa, està molt il·lusionat amb el seu canal de YouTube i amb projectes futurs dins del món cultural del que tan gaudeix, que el tenen molt motivat i engrescat.

Vostè és doctor en Filosofia. Què el va atraure d’aquesta disciplina? Segur que no van ser els diners…

La filosofia és el luxe de l’enteniment humà, el mateix que l’amor és el luxe del cor. Són les dues parts fonamentals dels éssers humans, i per tant he dedicat la meva vida a aquests dos grans temes, al de l’amor i al de l’enteniment. La filosofia és posar en acció la lucidesa humana. Actualment coneixem moltes coses i nosaltres som els grans desconeguts per nosaltres mateixos. Dediquem poc temps al creixement personal, el qual és terrible; en canvi, la filosofia et porta a que tu entris dins de tu mateix, i això em sembla extraordinari i meravellós.

I pel que comentes dels diners, soc funcionari de carrera; l’any 1976 vaig fer oposicions a càtedra d’institut. Això m’ha permès poder viure bé, dedicant-me a la meva passió; no m’he enriquit, però tampoc ho he necessitat, perquè he estat molt feliç amb el que he fet.

Un bon funcionari d’ensenyament, com és el meu cas, ha de reunir tres condicions que són: ser un magnífic professor, tenir capacitat d’investigació i, per últim, tenir dots de direcció administrativa. La meva feina no ha estat mai una feina per mi, sinó un plaer.

Ha sabut adaptar-se als nous temps creant un canal propi de YouTube anomenat ’Filosofia Útil‘. Què ens pot explicar de la seva experiència com a youtuber?

Aquesta vivència està sent preciosa. Haig de reconèixer que no tinc molts seguidors, a Instagram, concretament 1.650, que per una matèria com la filosofia està prou bé, però tampoc pretenc tenir molts seguidors, sinó que el que m’agrada és la reflexió, que em facin comentaris profunds; en aquest sentit, està sent fantàstic i haig de destacar una cosa del que n’estic molt orgullós i és que no tinc ni un sol dit cap avall de les 22.000 visualitzacions que porto, fet que és important, perquè vol dir que la gent les està valorant. A mi aquest canal m’està fent viure amb intensitat la filosofia i sobretot quan observo que un vídeo l’han visualitzat més de 30 persones, penso: «ja ha valgut la pena», perquè ha arribat a més persones que en una classe convencional. Aquesta és el gran avantatge d’internet, la difusió que et dona.

És un apassionat de l’escriptura. Quan fa que escriu?

L’escriptura per a mi és una necessitat, és molt terapèutica i em permet explicar coses. En una novel·la expliques una història, però el més bonic és que tu crees els personatges i a vegades aquests s’apoderen de tu, veus com han d’escollir entre el camí A o B i això comporta també un sentit ètic i moral; vas veient que alguns opten per eleccions nefastes i errònies i altres per postures heroiques i honorables, aquesta dicotomia és el que més m’atrau del procés creatiu d’una novel·la.

Quants llibres ha publicat?

Soc autor de tres llibres, un de poemes escrit amb Josep Mª Franquet titulat Sonetos a dúo, un de filosofia, Amor i Libertad. La pasión que desafia, i Nadima. Los Senderos del amor, que és la meva primera novel·la. L’he treballat molt i estic molt content, perquè em sembla que m’ha sortit una narració molt interessant, coherent i creïble. Jo diria que és una novel·la que està dins del gènere de realisme màgic, per tant és ficció però molt realista; els personatges poden resultar una mica excèntrics com a les pelis d’Almodóvar, però són molt versemblants.

Nadima. Los senderos del amor està basat en la investigació d’una mort. Expliqui’ns com sorgeix la idea i de què tracta la història, sense fer-nos un espòiler.

La novel·la narra dos esdeveniments importants que formen el nucli central de la història. D’una banda, la investigació de la mort prematura d’una dona en condicions una mica especials i com van ser els seus últims dies, i d’una altra, la desaparició d’una ciutat, que és Nadima. Es podria dir que és un llibre d’investigació i de viatges, i en aquest recorregut van apareixent una sèrie de personatges i d’accions que és com si miréssim des d’un calidoscopi i enfoquéssim el que succeeix en aquesta ciutat i als seus protagonistes.

Els personatges femenins tenen molta força, podríem dir que és una novel·la feminista?

No, és una novel·la que enalteix els valors de les dones. Soc un ferm convençut que el cervell de la dona és més perfecte que el de l’home; perfecte en el sentit que posseeix qualitats més humanes, perquè el cap de l’home es va anar construint amb la caça i la guerra, per tant amb la violència, mentre la dona estava més dedicada a la cura de la família, la tendresa, la protecció i, per tant, desenvolupant qualitats més positives i constructives. He arribat a aquesta conclusió perquè durant la meva infantesa vaig aprendre molt de la naturalesa, de fet, fins els 16 anys no sabia ni llegir ni escriure, estava criant vaques i cabres a la Alpujarra granadina i no canviaria per res del món aquella infantesa per la dels meus fills, que han nascut amb habitacions plenes de llibres. A partir dels 16 anys vaig tenir l’oportunitat d’estudiar, i dels 16 als 27 em vaig convertir en un devorador de llibres. De fet, et diré un secret, el primer llibre que vaig veure a la meva vida, quan vaig entrar a l’escola, el vaig robar, era Història d´Espanya.

Què li diria a la gent perquè per Sant Jordi compressin o regalessin el seu llibre?

La lectura és l’activitat més enriquidora que un ésser humà pot fer, perquè es tracta d’un diàleg amb éssers que s’han esforçat per fer quelcom interessant. És un exercici que et permet anar descobrint, et vas obrint, et vas formant, et va engrandint, mentre que un altre tipus d’activitats, el que fan es embrutir-te.

A Nadima apareixen molts temes: el de la immigració, el concepte de l’amor profund i sublim, el sotmetiment d’un poble a l’ombra d’un dictador, la idea del que és bo i dolent; toca temes universals que et fan pensar, hi ha molta poesia, inclús hi ha parts escrites en llengua romanç, i tot això la converteix en una obra diferent que barreja estils literaris amb continguts diversos que porten a la reflexió de moltes qüestions vitals.

Com s’inspira per escriure? Té algun mètode?

Sí. El primer que has de tenir per escriure és quelcom interessant que explicar. En el cas d’aquesta novel·la, l’he anat escrivint segons m’ha anat sorgint la inspiració, però haig de dir que soc bastant metòdic, tinc un horari i intento seguir una rutina; concretament aquest llibre l’he treballat moltíssim, l’he revisat i corregit moltes vegades, de fet, al principi tenia 400 pàgines i ha acabat en 265, perquè fos molt més àgil i fresc, quedant-me amb l’essencial.

Quant de temps pot trigar en escriure un llibre?

Nadima m’ha portat molt de temps, he trigat molts anys, uns deu aproximadament. A més, haig de recalcar que cadascun dels personatges que apareixen podria tenir la seva pròpia novel·la.

Què és el que més li agrada i el que més odia d’escriure?

El que més m’agrada és la redacció i relatar la història, i el que menys és la revisió i la correcció, perquè costa molt, és una tasca molt feixuga i més avorrida.

Com viurà aquest Sant Jordi?

No se si aniré a signar o no, deixem-ho en un potser... L’objectiu fonamental era escriure aquesta novel·la i ja ho he fet, les coses que he anat realitzant al llarg de la meva vida les he fet perquè m’han donat satisfacció i alegria, no per fer-me famós ni perquè la gent em compri molts llibres, les he dut a terme per plaer personal. Tenir-lo aquí físicament per a mi ja és un èxit; evidentment m’encantaria que la gent el comprés i que tingués una bona crítica, però no ha estat la finalitat principal.

Què fa un home de l’Alpujarra vivint a Andorra?

Els meus pares van emigrar a la Seu d’Urgell, i en un dels viatges de visita, perquè jo en aquell temps estudiava a Madrid, vaig conèixer a la que després seria la meva dona, la Maria Teresa Cairat, que era d’Andorra. Llavors, quan aprovo les oposicions, sol·licito plaça al Principat i em van fer director de l’institut espanyol de batxillerat. Quan començo, l’institut tenia 140 alumnes, i quan marxo, quatre anys després, tenia 540. Tinc un record meravellós d’aquell període, vaig ser molt feliç, i em va fascinar l’element humà que hi havia en aquest país, és el que més em va captivar.

Creu que el món de la cultura i dels autors andorrans tenen prou suport per part del govern del país?

No, en absolut. Mira, per posar-te un exemple, he estat fent una tertúlia literària durant 20 anys amb un nivell extraordinari, analitzant més de 120 obres i a mi mai ningú m’ha agraït la difusió cultural ni m’ha felicitat per aquesta tasca. M’he trobat sempre molt sol en aquest sentit, i inclús quan el Rei d’Espanya em va concedir la Medalla al Mèrit Civil, aquí en general es va comentar: «bé, això és una condecoració que concedeix un rei estranger». Per part dels pares i dels alumnes, l’estimació i admiració ha estat absoluta, però per part de l’administració, cap reconeixement.

Quins són els seus projectes de futur més immediats? Una altra novel·la?

Soc un home d’alternatives. Ara mateix soc youtuber de filosofia i això em té molt il·lusionat, i tinc un altre projecte en ment que encara no puc explicar fins que no estigui lligat, però que si surt, em comprometo a donar-vos l’exclusiva, perquè serà quelcom molt mediàtic i potent.

Hi ha algun premi que li faria il·lusió guanyar com a escriptor?

Posats a desitjar, m’agradaria guanyar el Nobel, però sent més realista podem començar pel Premi Sant Jordi, estaria bé.

Si hagués de descriure Andorra en una frase, quina seria?

Andorra és un miracle, perquè és capaç de combinar llibertat i seguretat, que són conceptes que en principi poden semblar contraposats, però aquest país ha tingut la intel·ligència i la habilitat d’unir-los de forma extraordinària.